Exposició "Pirates a la Mediterrània" Un viatge a través de la història de la pirateria

Pirates a la Mediterrània

Un viatge a través de la història de la pirateria

Una exposició produïda pel Museu Marítim de Barcelona amb el suport de la Generalitat de Catalunya

10 de setembre | 28 de novembre de 2010

Inauguració divendres 10 de setembre a les 19.30 h.

_______________________________________________________________________

La literatura i el cinema ens han mostrat la pirateria envoltada d’històries increïbles, d’aventures fantàstiques, d’herois i gestes, de vides extraordinàries i de mars llunyans. Sabem però, que es tracta de fets molt més propers. A tots els nostres pobles costaners en trobem.

Fets relacionats amb la pirateria i el corsarisme que han afectat directament els seus habitants.

Trobem, doncs, en el nostre imaginari actual, en la llengua i la cultura en general, una gran riquesa de manifestacions de tot tipus -llegendes, històries, cançons, contes, expressions- relacionades amb els pirates.

Visites guiades i tallers didàctics

Aquesta exposició disposa del servei gratuït de visites guiades per a tots el grups escolars i de la realització d'un taller didàctic en finalitzar la visita adaptat a les edats dels grups.

Objectius

Els objectius que es plantegen mitjançant la realització dels tallers són els següents:

Donar a conèixer el món de la pirateria

Augmentar la creativitat i la imaginació

Fomentar el companyerisme i el treball en equip

Conèixer la història local

Destinataris

Les visites guiades i els tallers didàctics aniran destinats a tots els xiquets i xiquetes de totes les edats i els continguts s'adaptaran a les necessitats educatives de cada grup escolar.

Els grups estaran formats de 25 alumnes com a màxim i hauran de venir acompanyats d'un professor o monitor responsable.

Temporalització

L'exposició romandrà oberta des del 10 de setembre fins el 28 de novembre de 2010.

Els horaris dels grups escolars seran els següents:

De dimarts a divendres

De les 9,15 h fins les 10.30 h

De les 10.45 h fins les 12.00 h

De les 15.15 h fins les 16.45 h

Informació i contacte

El servei de visites guiades i tallers didàctics és totalment gratuït.

Per a concertar les visites dels vostres grups o sol·licitar qualsevol tipus d'informació podeu trucar al telèfon 964 460 448 o bé mitjançant el correu electrònic: correu.mucbe@benicarlo.org

_______________________________________________________________

Contingut de l'exposició

1. Un viatge a través de la història de la pirateria

Al llarg de la història i fins als nostres dies, la navegació i la pirateria han estat vinculades íntimament. A qualsevol mar on s’hagin produït intercanvis comercials s’ha donat aquest fenomen, d’implicacions polítiques, econòmiques, socials i fins i tot ètiques.

La pirateria pot definir-se de manera senzilla: els actes que a terra s’anomenen pillatge i robatori, al mar reben el nom de pirateria. Si els cometen els qui s’emparen en el dret de represàlia, s’ha de parlar, en canvi, de cors i de corsarisme. Aquesta activitat és una forma de guerra amb autorització atorgada pel poder mitjançant la patent de cors, que permetia perseguir vaixells enemics i apoderar-se de les riqueses que transportessin. Però, encara que l’activitat no ha variat al llarg de la història, sí han canviat els mètodes, les armes, les implicacions socioeconòmiques i fins i tot la consideració moral del pirata.

Els fenòmens de la pirateria i del corsarisme han representat un paper important en la història de Catalunya, condicionant en certs moments la política, les activitats econòmiques, el poblament de la costa, etc. També ha deixat la seva empremta en la memòria popular a través de llegendes i tradicions. Una història poc coneguda que cal recordar.

2. La pirateria en el món antic

El món antic al Mediterrani abasta un període de més de tres mil anys de navegació, comerç i guerra durant el qual la pirateria apareix com una activitat confusa que, a poc a poc, dibuixa els seus contorns. En aquest mar antic s’anirà succeint el protagonisme d’egipcis, fenicis, grecs, etruscs i romans. El pillatge i la pirateria són activitats corrents, formes de vida que no tenen necessàriament una consideració negativa. En algun cas representa el xoc entre societats sedentàries, estables, i pobles nòmades que viuen a costa d’altres mitjançant la depredació i consideren que qualsevol mercaderia és susceptible de ser robada i consumida, en un món on el comerç és molt limitat.

Entre els segles IX i VIII aC es produí el desenvolupament de les ciutats estat (Atenes, Corint, etc.) i l’establiment d’interrelacions sòlides amb la mar com a escenari. De manera gradual, la pirateria s’anà caracteritzant pels seus atacs al comerç i pel seu paper de subministradora de mà d’obra per al millor funcionament de l’economia esclavista, principalment entre els segles V i I aC.

Sorgí també una utilització política i militar de la pirateria –un exemple n’és la presència de pirates en aigües catalanes durant les guerres civils romanes, al servei d’un o altre bàndol—i també un ús propagandístic que estigmatitza l’enemic qualificant-lo de pirata.

Aquesta utilització es perllongà fins al moment en què el seu paper resultà innecessari i massa molest per al poder emergent de Roma, que s’encarregà de fer desaparèixer la pirateria com a fenomen rellevant amb una operació a gran escala dirigida per Pompeu l’any 67 aC 125.000 homes i 500 naus que, en poc temps, reduí la pirateria a una activitat gairebé inexistent al Mare Nostrum.

3. La conformació de dos mons

La caiguda de l’Imperi romà, el segle V d.C. donà pas a l’època medieval, un període llarg i confús, en el qual s’imposà la inseguretat al mar i la pirateria renasqué amb força. Amb l’eclosió de l’Islam, a partir del s. VII, i el desenvolupament dels regnes cristians, el Mediterrani es convertí en l’escenari de conflictes continus en què el pirata, com a lladre i com a força al servei d’un poder determinat, exercí un paper important.

Aleshores aparegué, de manera ben definida, la figura del corsari, que atacava només qui li havia estat assenyalat com a enemic. Cristians i musulmans buscaven les seves víctimes entre els enemics naturals i qualificaven de pirata l’agressor, ocultant que el robatori i el pillatge eren part de la política general i una pràctica comuna a totes les potències.

Als pirates mediterranis se sumaren, a partir del segle ix, uns nous protagonistes, els víkings, un poble tradicionalment considerat saquejador i assassí, encara que la realitat fou força més complexa. La seva activitat, que combinava la pirateria amb el comerç, arribà tant als regnes cristians com als musulmans.

Vers el 1150 la unió entre catalans i aragonesos va donar com a resultat un Estat amb un gran potencial demogràfic, econòmic i militar que canalitzà les seves energies cap a una expansió territorial pel Mediterrani. La pirateria i el corsarisme van tenir un paper molt important en aquesta aventura marítima.

4. La pirateria a la Catalunya medieval

A partir del s. XII, Catalunya, com la part més dinàmica del Regne d’Aragó, protagonitzà una expansió per tot el Mediterrani que combinà hàbilment els compromisos dinàstics, la influència econòmica i el poder militar. La Corona d’Aragó s’anà fent un lloc entre les grans potències de l’època. La seva poderosa flota ocupà les illes de Sicília, Còrsega i Sardenya i fins i tot arribà a controlar una part de Grècia, on es fundaren els ducats d’Atenes i Neopàtria i es deixà un record de terror i desolació. Davant els enemics venecians, genovesos, pisans, francesos o musulmans, també s’instrumentalitzaren algunes formes de pirateria amb què pretenien desgastar el poder contrari. La figura del corsari es desenvolupa fins el punt que apareix ben reglamentada a un text legal com és el Consolat de Mar.

Personatges com ara Roger de Llúria van traspassar la línia subtil que separa la pirateria del cors, posaren la seva espasa i la dels seus homes al servei dels reis aragonesos i arribaren a ser nomenats almiralls. També hi van haver pirates purs catalans, que no respectaven nacionalitat ni religió. Un bon exemple és Joan Torrelles, que a mitjà segle XV va ser el terror de la costa catalana fins a la seva captura, però en lloc d’acabar a la forca, va ser contractat com a assessor del Consell de Cent de Barcelona per a temes de pirateria. Figures com la Torrellas ens recorden que no hi va haver cap ciutat o comunitat al Mediterrani que no ocupés, a la vegada, el lloc de víctima i botxí vers l’«altre».

5. La Mediterrània a l’època moderna

Durant l’edat moderna, el Mediterrani continuà essent l’escenari de l’activitat corsària protagonitzada tant per les potències cristianes occidentals com per l’Imperi otomà.

El cors es convertí en un instrument per dur a terme una guerra permanent contra els enemics respectius, debilitar-ne el comerç i reduir-ne els recursos econòmics. D’una banda, aquesta instrumentalització es manifestà en l’elecció de les preses, que variava segons les aliances polítiques entre els estats i de la correlació de forces entre les diverses potències navals de l’àrea mediterrània. De l’altra, en els inicis de la regulació de l’activitat per part dels estats, els quals el contemplaren com un mitjà efectiu per enriquir-se, com a partícips dels beneficis del cors mitjançant el repartiment dels botins. En conseqüència dictaren, ja als segles XIV i XV, lleis i ordenances que recollien la seva legitimitat en virtut del «dret de represàlia», és a dir, l’elecció de preses entre els enemics de l’estat.

6. Un enfrontament crucial

A partir de la caiguda de Constantinoble l’any 1453 en mans de l’imperi Turc, es bloquejaren les rutes marítimes al Mediterrani oriental i creixé la pressió contra les potències occidentals a causa de l’expansió territorial otomana.

Aquesta situació desembocà en un enfrontament obert, prop del port grec de Lepant, entre la flota de la Santa Lliga, constituïda pels Estats Pontificis, Venècia, Gènova, Savoia, l’Orde de Malta i l’Imperi espanyol, i l’armada de l’Imperi otomà.

El 7 d’octubre de 1571, més de 500 naus i gairebé 200.000 homes s’enfrontaren durant 10 hores, al final de les quals la victòria es decantà cap al bàndol de la Santa Lliga i la major part de les galeres turques es perderen a la mar. Aquesta victòria permeté frenar l’avenç del poder turc en aquestes aigües, tot i que l’activitat corsària continuà constituint una amenaça permanent per a la navegació mercant i per a les comunitats litorals.

7. Els corsaris barbarescos

Durant tota l’edat Moderna, els corsaris barbarescos, sota la protecció de l’Imperi turc, constituïren una amenaça permanent per als estats europeus mediterranis.

L’expulsió dels musulmans no conversos de la península Ibèrica decretada pels Reis Catòlics entre el 1500 i el 1501 contribuí a l’augment de les incursions d’aquests corsaris, ja que aquesta població procedent d’al-Andalus proporcionà informació privilegiada dels punts més vulnerables i de les preses més preuades. D’entre tots, cal destacar els germans Arug i Hayr al-Din Barba-roja, els quals es convertiren en els corsaris més famosos i temuts del Mediterrani. Sota la protecció de l’emir de Tunísia i del sultà turc i a l’empara de França, ja que podien ancorar els seus vaixells als ports francesos i proveir-s’hi, llançaren atacs constants contra les costes i els bucs italians i espanyols, i arribaren a reunir grans flotes armades i a ostentar càrrecs polítics rellevants.

Durant segles, el nom d’Alger, el centre des del qual actuaven els corsaris barbarescos, fou sinònim de terror, de captivitat i de mort. El seu mercat d’esclaus era el més important de tot el sud de la Mediterrània i hi anaven a parar molts dels cristians capturats a la costa o a alta mar, a l’espera d’un rescat pagat per la família o per algun orde religiós, com ara la dels Pares Mercedaris, dedicats a la redempció de captius. Però també a ciutats cristianes com Barcelona existiren mercats d’esclaus on els nord-africans patiren un destí semblant.

8. Els atacs a la costa

Els atacs de corsaris a les costes mediterrànies Aquesta realitat, viva i sagnant, ens permet considerar el fenomen de la pirateria al llarg de la història com el que realment ha estat: una activitat repugnant que, en cap cas, no ha de ser idealitzada ni contemplada amb simpatia. Cal recordar que els nostres avantpassats van viure durant segles aterrits davant l’horror que venia per mar. I també no oblidar que els avantpassats d’altre gent van viure també aterrits davant l’horror que venia per mar procedent dels ports i les platges catalanes.

durant l’edat moderna esdevingueren un element profundament arrelat a la vida quotidiana de les comunitats costeres.

A partir del segle XVI, es produïren nombrosos atacs al litoral català, d’entre els quals cal destacar els capitanejats per Barba-roja. Les seves naus, ancorades al port francès de Toló, atacaren sistemàticament poblacions de la costa Brava com Palamós, Roses o Cadaqués, i deixaren en la memòria col·lectiva una llegenda de sang i terror, que es corresponia amb la violència exercida sobre els pobladors d’aquestes viles.

Heus aquí, per exemple, les paraules amb les que descrigueren l’atac de Barbaroja a la vila de Palamós, el 1543: «Y lo dimars la gent nostra y de Palamós anaren en dita vila y trobaren molta gent morta (…). Y molts altres, tots cremats, entre los quals morts ne trobaren hun de anestat en un ast, cuyt com per a menjar. Y tan gran destrucció y ruïna han feta en dita vila que sols en mentar-la no ha cor de cristià que no plore gotes de sanch.»

Aquesta amenaça constant es manifestà també clarament a l’imaginari col·lectiu de les comunitats del litoral i es plasmà en contes i llegendes, romanços populars i manifestacions artístiques plenament integrades a la vida quotidiana dels pobladors de la costa.

9. Els sistemes de protecció

A partir del segle xvi, les poblacions del litoral adoptaren diverses mesures per neutralitzar les incursions barbaresques. Les iniciatives inclogueren, entre altres, la construcció de torres de guaita al llarg del litoral, des d’on s’advertia la població de la presència de corsaris, mitjançant fogueres a la part superior, i l’organització de flotes de vigilància guardacostes, integrades per galeres i xabecs, que es poguessin enfrontar amb els atacants en igualtat de condicions. La protecció de la costa des del mar s’exercí mitjançant flotes de galeres que vetllaven per la seguretat de les rutes marítimes i prevenien els atacs a les poblacions en la mesura que això era possible. Així, per exemple, a les Drassanes Reials de Barcelona, l’any 1599, s’autoritzà la Generalitat de Catalunya a adquirir i mantenir una esquadra de quatre galeres per a la protecció de les costes i l’aprovisionament del país. Les embarcacions van rebre els noms de Sant Jordi (1607), Sant Maurici (1608), Sant Ramon (1608) i Sant Sebastià (1609). Les quatre galeres van ser destruïdes pels turcs el juliol de 1623, en una acció a la costa del sud de França.

10. La pirateria avui

La pirateria va desaparèixer definitivament al Mediterrani en les primeres dècades del s. XIX, i llavors era ja un fenomen residual que causava problemes sobre tot a la navegació per les costes nord-africanes. Molt abans havia deixat de ser un problema per a Catalunya, i només en quedava el record en romanços i cançons populars.

La pirateria, com a activitat delictiva que implica el robatori, el saqueig i el segrest a la mar, no ha estat totalment eradicada al món. Encara avui algunes zones del globus són considerades perilloses i cada any s’hi produeixen agressions i morts relacionades amb atacs al comerç marítim i a la navegació. La IMO (International Maritime Organization) publica, cada mes, un informe on es recullen dades sobre els casos de pirateria ocorreguts i denunciats arreu del món. A més, el tràfic d’éssers humans per assortir els mercats d’esclaus actuals, el segrest per demanar rescat i les activitats relacionades amb el crim organitzat continuen tenint el mar com a escenari.

Aquesta realitat, viva i sagnant, ens permet considerar el fenomen de la pirateria al llarg de la història com el que realment ha estat: una activitat repugnant que, en cap cas, no ha de ser idealitzada ni contemplada amb simpatia. Cal recordar que els nostres avantpassats van viure durant segles aterrits davant l’horror que venia per mar. I també no oblidar que els avantpassats d’altre gent van viure també aterrits davant l’horror que venia per mar procedent dels ports i les platges catalanes.