Ajuntament de Benicarló mucbefoto del mucbefoto del mucbe
Ajuntament de Benicarló Centre Cultural Convent de Sant Francesc     e-mail: correu.mucbe@ajuntamentdebenicarlo.org Valencià | Castellano
MUCBE

Exposición 'Topologías del espacio escultórico' de Moisès Gil

Exposición «Topologías del espacio escultórico»

MOISÈS GIL

Del 5 de julio hasta el 22 de septiembre de 2019.

Lugar: Mucbe.

Organiza: Concejalía de Cultura.

El próximo viernes, 5 de julio, a las 12.00h, se inaugura la exposición «Topologías del espacio escultórico» del artista Moisès Gil.

La exposición permanecerá abierta hasta el día 22 de septiembre de 2019 y se podrá visitar en las salas de la antigua capilla/iglesia del Mucbe (Museu de la Ciutat de Benicarló).

Catálogo exposición

- - - - - - - - - -

OPCIONS NARRATIVES DE LA FIGURA HUMANA

"M'agrada, a través de l'obra d'art, fer-me ressò d'allò que veig, sent i visc; referir-me al que passa al carrer i al món".

Moisès Gil (2010)

Afirmar que la imatge escultòrica de la figura humana sempre ha despertat -per a la nostra mirada- una singular pregnància en el manteniment del seu interès i seguiment visuals i que ha potenciat, a més, a través de totes les seves possibles metamorfosis expressives, una especial capacitat de significació, no deixa de ser la puntual formulació d'un principi de lògica obvietat, plenament constatada en el domini de la comunicació artística i la seva història.

D'altra banda, cal testificar que -des d'un punt de vista formal- la construcció, en l'espai, d'estructures geomètriques exemptes, plenament harmòniques i regulars en els seus traçats, activant amb la seva presència el compartit concepte d'aixopluc, refugi o habitacle arquitectònic, no fa sinó propiciar, estèticament, el sorgiment d'una forta tensió escenogràfica, a recer de totes les possibles intervencions puguen introduir-s'hi.

Doncs bé, si estratègicament sumem les dues opcions, d'una banda, la presència prioritàriament reiterada de la figura humana i, per una altra, la coexistent proliferació, així mateix, d'estructures geomètriques exemptes, tindrem ja perfectament definits els dos bàsics paràmetres escultòrics -en principi, radicalment diferents i oposats- que constitueixen el fonament i també el punt de partida de l'activitat escultòrica desenvolupada pel professor i escultor Moisès Gil (Cocentaina, 1963). De fet, durant prop de tres dècades ve lliurant-se a aquesta doble tasca docent i creadora. I la segona, d'aquestes activitats, s'ha consolidat a partir d'una doble tradició, que ha begut directament de l'expressionisme, en l'elaboració de la sempre emblemàtica figura humana, i també del constructivisme, en la radical normativa que regula la presència de les potents escenografies arquitectòniques.

La veritat és que he seguit professionalment, per la meva banda, les aventures de la seva trajectòria artística -sempre decantada, de manera monogràfica, cap al quefer escultòric- com a crític d'art i professor d'Estètica, centrat, molt en particular, en el context valencià, des de fa prou anys com per poder afirmar, sens dubte, que tant la seva concepció escultòrica com el seu llenguatge artístic han mantingut una sostinguda continuïtat evolutiva en els trets bàsics de tot el seu itinerari investigador, docent i productiu.

Per aquest motiu, francament no ens resulta difícil intentar una certa aproximació didàctica a les claus essencials de la seva poètica escultòrica. Però de què parlem, precisament, quan ens referim descriptivament a la "poètica" d'un artista? 

En concret, convé recordar que la noció de poètica integra, al seu torn, determinats extrems copresents: d'una banda, és determinant l'existència d'un concepte d'art; a més, és essencial el recurs a una opció de programa i, finalment, tenim la disponibilitat d'una sèrie de registres normatius, sempre en relació a les possibles activitats resultants de la seva aplicació.

Referir-nos, doncs, a "la poètica" de Moisès Gil implica , des de l'activitat de la crítica d'art, posar en marxa la tasca d'explicitar les bases generals del seu llenguatge escultòric, a partir precisament de l'estudi de la seva producció artística, en relació directa amb la concepció estètica habilitada, amb el programa operatiu desenvolupat i amb la regulació normativa fixada conjuntament en el seu particular treball.

Sovint, entre la poètica efectiva i l'obra final resultant -en cada cas- convé així mateix rastrejar la possible presència intermèdia de l'apunt, l'esbós, l'estudi previ o el dibuix preexistent, ja que és aquesta espècie d'etapa pont -entre la poètica general i l'obra definitiva- la que cobra una rotunda força explicativa, de caràcter pedagògic i didàctic, tant pel que fa a la pròpia activitat escultòrica mantinguda per l'artista o en relació a l'anàlisi de les obres existents, com igualment també pel que fa a l'experiència estètica dels receptors.

En el nostre cas, convenim a mantenir aquests tres extrems mútuament correlacionats, en referir-nos a la seva poètica, al seu llenguatge i a la seva producció artística. No debades, apuntàvem al principi, a manera de breu aproximació, que la trobada calculada i decidida de l'expressionisme preponderant de la figura humana i del contruccionisme inherent a les estructures geomètriques -dissenyades en l'espai i convertides en habituals escenografies de la seva actuació, més enllà de ser simples basaments evolucionats- són, per cert, com ja altres estudiosos s'han encarregat de matisar, els constants elements que han integrat el seu personal repertori escultòric.

Certament, al llarg de la seva prolífica trajectòria, Moisès Gil no ha deixat de presentar-nos -en una sostinguda metàfora- les més diverses aventures narratives, habitualment entorn de la figura humana, en el problemàtic context de la seva existència contemporània. Això representa, en la mateixa mesura, la seva directa implicació personal -com a escultor inquiet i compromès- en el marc plural del complex univers humà, al qual, justament avui, no li falten problemes, interrogants i inquietuds.

Així hem volgut reflectir-ho amb la cita del nostre "motto" inicial, en la qual ell mateix accentua el seu compromís amb la societat contemporània, a la qual desitja reflectir a través de les seves obres, posant en pràctica la seva personal pedagogia, pròpia, sens dubte, d'un professor que ha reflexionat assíduament al voltant dels objectius, els procediments i les etapes de la seva corresponent acció educadora i també del seu obert aprenentatge, sempre intensificat, en simultaneïtat.

Les seves figures humanes -realitzades habitualment en alumini, que mantenen fixades les seves característiques expressives, fins i tot al marge de les seves dimensions, segons les escultures promogudes, en cada situació, d'acord amb els encàrrecs i propostes rebudes- asseguren, generalment, la presentació d'un determinat caràcter genèric i universal. Sense trets concrets personalitzats, apunten sempre per igual al subjecte humà en general, sense privatitzacions ni singularitats específiques. Diríem que les seves escultures mai no tenen cognoms d'identificació, ja que només ocupen, més aviat, explícites funcions: homo faber, homo ludens, homo socius, homo viator ...

Per contra, les estructures geomètriques estandarditzades, desenvolupades normalment en acer tractat, oxidat i envellit, presenten colors i textures totalment diferents i contrastades davant de les figures d'alumini. D'aquí la forta distinció que el contemplador exercita -visualment- entre la figura humana i les arquitectures en què habita i on es plantegen "contextos diferencials" -com al mateix Moisès Gil li agrada subratllar- en relació a les situacions que les seues escultures critiquen i / o testimonialment representen i comuniquen.

En realitat, cadascun de les seves diferents propostes escultòriques, servint-se estrictament d'aquests dos elements referencials ja citats -l'arquitectura circumdant i la figura humana com a protagonista- conformen sempre una concreta teatralitat, a la qual els respectius títols donats a les obres ajuden a predeterminar semànticament.

Tampoc no volem passar per alt, com una dada característica més, l'explícita monumentalitat que les peces transmeten. No importen, de fet, les seves grandàries, perquè sempre aquesta tendència a l'exemplaritat es transforma, paral·lelament, en recurs monumental, en el diàleg que s'estableix entre la figura i la bastida escenogràfica en què actua. Gairebé afirmaríem que qualsevol de les seves nombroses propostes, de petit format, podria versionar-se'n, igualment, una altra en grans dimensions, sense alterar realment, per això, les seves intrínseques referències constructives. Aquesta és la sorpresa i la paradoxa.

No és menys cert que l'espectador, a l'hora d'enfrontar-se a les propostes de Moisès Gil, manté un cert distanciament analític. No juguen curiosament a incrementar la seva seducció. Més aviat motiven brechtianament, per contra, l'obligat exercici de la reflexió crítica. Per això, com a espectadors, ens cal penetrar en l'ambient que se'ns mostra i que, a causa dels metalls utilitzats en la producció escultòrica -alumini / acer i ferro, bàsicament i, de vegades, a manera d'eloqüent contrast, també la fusta, summament càlida o el polièster molt versàtil en les seves possibilitats; sense oblidar les seves recurrències al gres, d'intens comportament-, ens transmeten i adquireixen, generalment, per a nosaltres, intenses tonalitats fredes, motivant així sensacions mecanitzades, pròpies d'un àmbit postecnològic, fins i tot vorejant amb la ciència-ficció, davant les nostres mirades.

Quant de realitat o d'utopia ens és plantejat en aquests escenaris, sempre diferents i sempre iguals, que formen part directa de les seves obres? Entre la realitat i la ficció, cada seqüència narrativa, transformada en escultura, obre les portes a la fantasia de la interpretació, cosa que la literatura dels seus rètols orientatius dóna suport i promou.

Sovint, he pensat que si Moisès Gil es dediqués al còmic en comptes de dedicar-se a l'escultura, aquestes mateixes situacions, presentades en les seves obres, es transformarien directament en vinyetes seriades d'una dinàmica narració contínua. I si es dediqués al cinema, a la pintura, al teatre o la literatura? Servisquen, doncs, com a analogies (en potència) per expressar millor aquest caràcter d'eloqüent seriació encadenada, que estratègicament volem afegir, com una nota destacada més, a la suma total dels seus treballs. No en va, unes obres apunten cap a les altres en una persistent cadena semàntica i transvisual, que aboca potencialment a un univers comú o enfoca cap a un imaginari compartit.

D'altra banda, potser aquestes constants referències arquitectòniques, directament vinculades a la nostra quotidianitat -finestres, portes, baranes, terrasses, rampes, abismes o escales... - serveixen justament per a ubicar millor i donar vida, en proximitat descriptiva, als plantejaments argumentals que les seves peces comuniquen, agafats de la vida diària, de la nostra privacitat i de les nostres opcions públiques o dels seus contextos sociopolítics. Ars speculum vitae.

En resum, dient que les seues constants reflexions antropològiques, transformades en projectes escultòrics, mantenen essencialment dues polaritats destacades: d'una banda, la presència individualitzada del subjecte humà, com a actor i protagonista singular i exclusiu. No obstant això, també hi caben en el seu recorregut opcions intermèdies: presentacions de figures en grups reduïts, mostrant la solidaritat, l'ajuda o la tasca conjunta. I especial atenció mereixen les seves figures humanes tallades en fusta. Encara que obeint al mateix llenguatge, el tacte del material i la seva major calidesa augmenten la interna expressivitat d'aquestes propostes escultòriques. 

Però lògicament la pròpia tasca de seriació que es promou en la producció escultòrica de Moisès Gil també s'exercita en els muntatges expositius. Sovint no es presta prou atenció a les estratègies expositives en parlar de les obres d'un artista. Es pensa que aquesta tasca de muntatge és més aviat responsabilitat directa del comissari de la mostra. La qual cosa no deixa de ser cert, habitualment. Però seria un equívoc imperdonable oblidar l'estreta correlació existent entre escultura i espai circumdant. Una cosa és l'espai intern a l'obra, amb els seus buits, les seves estructures o les seves distàncies compositives i una altra ben diferent és l'espai que envolta les peces i amb el qual aquestes sostenen un interminable diàleg de col·laboració o fins i tot de tensió i pugna, segons els casos.

Els muntatges expositius de Moisès Gil és cert que juguen freqüentment amb el recurs a la sèrie, reforçant no sols l'efecte visual, sinó també el conceptual en l'espectador. Pel que fa a la retòrica expositiva, amb aquest recurs serial és com si es reiterés la mateixa idea una vegada i una altra, reblant en el llenguatge la seva formulació i les seves conseqüències. Cal apuntar l'obra Confrontació ascendent-1 / 2. 2006. Ferro i alumini. 180 x 40 x 25 cm cadascuna de les peces. El seu muntatge ens proposa la confrontació de les dues peces simètriques, però en oposició, fent referència directa al títol. I aquesta és una de les claus expressives de l'obra.

En idèntiques estructures geomètriques, convertides en arquitectòniques metàfores de l'hàbitat, resideix l'ésser humà i exercita escultòricament, de la mà de Moisès Gil, postures i actituds diferents. Unes vegades, plenament estàtiques i de quietud, romanent a l'espera, contemplant l'entorn, estant en vigília o persistint en profunda reflexió. En altres ocasions, per contra, és la dinamicitat expressiva la que es desborda al màxim i es mostra per tot arreu: el subjecte s'enfila, corre, passeja, escala o destrueix obstacles. Tot un ampli repertori d'opcions possibles, extretes de la vida mateixa. 

Amb la mostra que ara ens ocupa -titulada en conjunt "Camins lliures, situacions privades"-, Moisés Gil insisteix en aquesta persistent obsessió seva que ha caracteritzat plenament la seva consolidada poètica escultòrica, per aproximar decididament els seus treballs a les plurals situacions humanes. La privacitat, la intimitat, el nostre personal radi d'acció es diferencien de l'àmbit públic, però s'han de desenvolupar junts i en intervencions paral·leles, ja que els subjectes actuants, en cada cas, som els mateixos. No obstant això, és ben complexa la situació i no és fàcil determinar on comencen i on acaben ambdós dominis, tot i que les lleis ho intenten.

Avui, més que mai, la moral personal i l'ètica col·lectiva no poden girar-se l'esquena mútuament. Totes dues es mouen en el mateix context existencial, en el qual l'esfera pública i la privada conflueixen, es desenvolupen i també xoquen. Pot i / o ha de poder l'art -i concretament el compromís escultòric- intervenir, amb les seves propostes, en tals confluències, desenvolupaments i conflictes vitals? 

Moisès Gil ens diu que sí de manera resolutiva, a través de les seves obres, en les quals pretén arribar a la convergència -convertides en testimonis eloqüents- entre la reflexió i l'experiència estètica, entre el càlcul i el sentiment, entre la realitat i la utopia, entre la imaginació i la quotidianitat. De fet, el fil existencial que recorre, uneix o separa tots aquests dominis és cada vegada més fi i més equívoc. Ars speculum vitae.

ROMÀ DE LA CALLE

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

ESTUDI GENERAL

- - - -

Moisès Gil, Cocentaina-El Comtat.1963

Catedrático de Universidad del Departamento de Escultura de la Universidad Politécnica de Valencia

En su trabajo hace propios los problemas de la sociedad contemporánea en esta aldea global para así, dar voz a aquellos que no la tienen o es muy débil, pues cree que a través de sus esculturas se puede llegar a conseguir un mundo mejor, socializando la obra de arte así como que todo el mundo la tenga a su alcance y no sea tan solo para unos cuantos elegidos. Que se reflexione a partir de su percepción, que sirva para ayudar al espectador a plantearse nuevos y viejos, por qué no, problemas, que se vean reflejados en la obra, que esta sirva de espejo donde el espectador se vea representado y se identifique, posicionándose en actitudes determinadas frente a los problemas que plantean semánticamente las obras.

«Incansable buscador de la alquimia entre sentimientos y formas de expresión, Moisés Gil encuentra el vehículo idóneo a través de la simbiosis entre figuración expresiva y reduccionismo formal, con un estilo propio, se sumerge en las corrientes de la escultura contemporánea, demostrando una madurez plena, jugando con volúmenes, texturas y formas, para transformarlas en poesía. Su trabajo escultórico es un estudio donde se acerca al ser humano, descubriendo la magia de transformar su mundo etéreo en algo físico que reporta una visión fresca y llena de fuerza, al panorama escultórico actual»

Mª Teresa Mezquita Méndez del diario de Yucatán.

Su obra, sobre todo sus esculturas las lleva mostrando desde 1985, primera Exposición realizada en la inexistente actualmente "Sala de Exposiciones de la Caja de Ahorros de Alicante" en la calle Mare de Deu del Miracle. Este fue el inicio de una serie de exposiciones, muestras, bienales, ferias, etc. que hasta la actualidad lleva a término, ahora està en marcha la exposición: Topologíes de l'espai escultòric en el MUCBE de Benicarló. En estos treinta y cuatro años de trayectoria, el trabajo de Moisès se ha podido ver, entre otros eventos internacionales como: en la Galerie Azahar en Paría, la Spanische Kunst-Kaarst de Düseldorf o la Galery Angela Reitz de Colonia, así como en la Miami River, Museo de Arte Contemporáneo de Mérida de Yucatán, México, Art Fair, Asia Hotel Art Seoul 2015" Seul, Artshow Busan - Corea del Sur, AAF Brusseles, Art fair Innsbruck, Austria, Art Beijing 13 China, Art Fair Cologne 2013" Colonia, Alemania, "Art Pa?dova" Feria de Arte Contempora?neo. Italia. "Carrousel du Louvre", Museo del Louvre, Pari?s. Entre otros.

«El escultor contestano con sus configuraciones espaciales hace reflexionar al espectador sobre la existencia del ser humano en la sociedad pos-tecnológica, a partir de la escultura conceptual, en la que utiliza diversos materiales que, mezclados, dialogan entre sí con el fin de potenciar el contenido semántico de la obra»

Fernando Castro del diario El País.

Su Escultura es conocida por la simbiosis creada entorno al expresionismo del cuerpo pos-tecnológico unido al reduccionismo, propuestas que chocan en esencia pero que en manos de Moisès, se diluyen los límites establecidos, llegando a un entendimiento formal-perceptivo-conceptual en un intento de resolver los problemas actuales que tiene que afrontar el ser humano en su contexto vivencial sin dejar de lado los compromisos, qué como artista contemporáneo, ha asumido en pro de la investigación y el avance en el campo de las humanidades.

Destacaremos una serie de exposiciones que por su contenido han sido puntos de inflexión, de cambios etc. como, por ejemplo: Moisse?s Gil 5 Anys, Diputación de Huesca. Sense Distancies, Juan Gil Albert. Alicante. Espacio-Tra?nsito, Museo Juan Barjola. Gijo?n. Spanische Kunst-Kaarst, Stefan W. Fries. Alemania. "Voyageurs du destin". Colegio de Espan?a. CIUP. Paris. "Esculpir el tiempo, Palacio de Villardompardo. Diputación de Jae?n. Jaén. "Vivencialidades" Centro Cultural del Matadero. Huesca. "Al voltant de l'Espai Esculto?ric". Palau de la Música. Valencia. "Pensamientos Paralelos" Galerie Reitz, Ko?ln. Alemania. "Confluencias, Entorno y Ser". Museo El Brocense, Diputación de Cáceres. Cáceres. "Contextos Diferenciales" Centro Cultural Casa de Vacas, Parque del Buen Retiro. Madrid. "Obra Recent" Museo de las Artes y las Ciencias Príncipe Felipe, Vale?ncia. Pabellón de Mixtos y jardines de la Ciudadela de Pamplona, Pamplona. Torreón Fortea. Zaragoza. Auditorio Ciudad de León. León. A?mbit, Galeria d'Art. Barcelona

La escultura se basa en el compromiso y la solidaridad del artista con lo que a él mismo le sucede y observa a su alrededor, vive la crisis y se la apropia para expresar el momento vivencial de la sociedad que le rodea, haciéndose eco con su propia forma de expresarse de las vicisitudes y contrariedades que conllevan el momento difícil actual que estamos padeciendo y con estas propuestas artísticas, hacer reflexionar al espectador y llegar a una reflexión positivista.

Creat per david el 02/07/2019
© 2000-2019 Equip Desenvolupament Web Imprimir