Ajuntament de Benicarló mucbefoto del mucbefoto del mucbe
Ajuntament de Benicarló Centre Cultural Convent de Sant Francesc     e-mail: correu.mucbe@ajuntamentdebenicarlo.org Valencià | Castellano
EXPOSICIONS 2008

Exposició del guanyador del XXXIV Certamen de Pintura Ciutat de Benicarló, Jerónimo Uribe Clarín

Exposició del guanyador del XXXIV Certamen de Pintura Ciutat de Benicarló

“Quarta dècada”, de Jerónimo Uribe Clarín

13 de desembre de 2008 | 22 de febrer de 2009

Inauguració dissabte dia 13 de desembre a les 19 hores.

Lloc: primera planta del Mucbe

Col·laboradors: Ashland, IFF, Ruralcaixa

____________________________________________________________________________________

El proper dissabte dia 13 de desembre, a les 19 hores, tindrà lloc la inauguració de l'exposició del guanyador de la setena biennal de Pintura Ciutat de Benicarló, que va tenir lloc en el passat agost. La mostra, titulada “Quarta dècada” fa referència als quaranta anys que aquest artista es ve dedicant al món de la pintura, iniciant la seva trajectòria com alumne d'arts plàstiques de la Universitat de Guadalajara, en Mèxic.

web de l'artista

Material gràfic: cartell, targetó, invitació i catàleg

Imatges de l'exposició

___________________________________________

En un lloc perdut

Entregat a la grandesa de la seva soledat/ Va recordar les passes/ D'un llunyà avantpassat a la recerca de la seua llar.

El títol que il·lustra el present escrit és el mateix que el d'una de les millors cançons d'Antonio Vega, el poeta maleït del pop espanyol. El tema parla d'un planeta abrasat i la troballa dels testimonis, dels supervivents que puguen donar fe que l'home va passar per allí en algun moment de la història universal. Els herois d'un temps passat, d'un lloc perdut.

Si en llegir aquest escrit es troben al MUCBE, és més, si tenen prop les obres del recent guanyador del XXXIV Certamen Biennal de Pintura Ciutat de Benicarló, estic segur que entendran per què, en pensar en la nova exposició de Jerónimo Uribe Clarín, he acabat parlant d'un Nacha Pop. Curiosament, no és l'única de las cançons del poeta madrileny que bé podria il·lustrar qualsevol text sobre l'artista mexicà. I és que l'obra d'Uribe també està repleta de llocs d'esbarjo, arquitectures solitàries, rellotges en la foscor i amors tan complementaris com la pluja al sol.

Sota el suggeridor i esclaridor títol de Quarta dècada, les mateixes que porta pintant, Jerónimo ens presenta retrats de gran format. Els seus protagonistes són, en la major part dels cassos, familiars del propi autor. María de la Luz, Macedonio, Aurora, Librado, Guadalupe, José, Ricardo, són, a més de pares, avis o oncles de Jerónimo, els seus assessors artístics. Encara que aquesta espècie de tutelatge té molt d'espiritual, de místic, de ascètic.

Però lluny de recrear-se en el seu venerable arbre familiar, opta per radiografiar les pròpies entranyes del seu país natal. Hi ha molt dels seus ancestres en aquesta exposició, però també hi ha mirades que recorden inevitablement Juanes Rulfo, Octavios Paz, José Marías Velasco, Diegos Rivera, Chavelas Vargas, Fridas Kahlo, Emilianos Zapata. Cada arruga és una revolució, cada cicatriu una frontera per assaltar… una invitació per a somiar. És Mèxic en estat pur, és Jerónimo Uribe Clarín en essència.

Manu Vives. Periodista

__________________________________________________________

La pintura de Jerónimo Uribe Clarín té, entre els seus molts valors, trets conseqüentment determinatius: un és la tècnica, és a dir, el que comunament en l’argot es denomina l’ofici, capaç de vèncer les dificultats que planteja la figuració en totes les àrees, des del paisatge a la natura morta, passant pel retrat; un altre és l’acusat simbolisme dels seus temes, en els quals es mesclen, en un imaginatiu calidoscopi, arguments molt diversos amb un designi al·legòric que té molt a veure amb la quimera i la seducció màgica; i el tercer és el temperament, la personalitat efusiva i impetuosa, patent, per exemple, en el traç apassionat, en la textura, en el contrast del color i en la sensualitat voluptuosa, en molts casos eròtica, dels seus traços.

El propòsit de les seues obres, en les quals aguaita una fogosa surrealitat emocional, que invita a l’expressionisme i al romanticisme a ser hostes de la imaginativa estada del seu desig, és delirant i expressiu, i per això sorprèn i torba. En les seues pintures emergeixen els motius en un espai fantàstic, per mitjà d’unes apostes de composició i colorit que obliguen l’espectador a especular i a tirar mà de les seues remembrances, de les seues lectures, de les seues sensacions i les seues vivències més utòpiques.

D’aquesta manera el quadre es converteix, per obra i gràcia del quefer d’aquest artista mexicà, en un territori de seducció intuïtiva i enginyosa, que tant permet valorar l’aposta artística en si mateixa com la possibilitat de somiar, creant una novel·la pròpia, amb personatges fabulosos, alliberant l’al·lucinació interior de cadascú.

No és estrany que així siga perquè Jerónimo Uribe pintor, escultor, músic, videasta... vol reflectir en els seus llenços la diversitat d’eixes heterogènies maquinacions, capaces d’impulsar, amb passió, el seu menester creatiu, inquietant sempre, sorprenent perennement.

ANTONIO GASCÓ

_________________________________________________________

JERÓNIMO URIBE, LA VERITAT NUA

S’ha parlat molt, i es continuarà parlant, d'“allò” que eleva un treball artístic a la categoria d’obra d’art. Artistes, marxants, crítica, públic... tots han buscat amb afany eixe misteri que permet que qualsevol representació plàstica, puga sobreviure a tot tipus de canvis, crisis i redireccions. En aquest nivell, i no en un altre, hem de col·locar l’obra de Jerónimo Uribe.

Obra sobrevivent i de pes. Obra intemporal, carregada d’intenció i estil. Obra on s’uneixen allò ancestral i allò nou. A vegades utilitzant, com els grans mestres, referències d’altres pintors; altres, creant del no-res tot un món de sensacions i textures mai abans imaginats.

La voluntat d’esvair el temps-mentida, el velat interès per sobrepassar l’animalitat de la bèstia, la clara intenció de mostrar-nos la brevetat del purament humà, converteixen el seu treball en un treball ”mític”, on el místic i allò simbòlic estableixen un nou món de subtils i velats valors.

Instantàniament, en contemplar l’expressivitat i el colorisme de les seues pintures, s’apodera de nosaltres una estranya sensació de “veritat nua”. Els cossos, davant de la nostra indiscreta presència, tornen a vibrar, pugnen al costat dels colors purs que no aconsegueixen eclipsar-los. I aquesta veritat, com a cavall desbocat, penetra com un murmuri finalment en allò receptiu i callat del que observa.

No tinc cap dubte. La veritat, aquesta “veritat nua” que Jerónimo ens planteja i transmet, continuarà sent la misteriosa clau de l’estil. Finalment, aquest i no un altre, ha de ser el preat anhel del vertader artista.

JOAN PINARDELL

Creat per llujan el 09/12/2008
© 2000-2024 Equip Desenvolupament Web Imprimir