Exposició "GAUBANCES", de Jaume Rocamora
Exposició
GAUBANCES
Una mirada amb perspectiva
Jaume Rocamora
Del 3 de juny al 25 de juliol
Inauguració, dijous 3 de juny, a les 19.00 h
En l'acte d'inauguració tindrà lloc l'estrena de l'obra Interactive Laverintus, de Joan Bagès, amb la veu de Ramir Guiu interpretant el conte Tres Línies, i amb la col·laboració de la ballarina contemporània Meritxell Peiret
______________________________________________
El pintor Jaume Rocamora és un dels artistes de major projecció de les comarques de Tortosa. Rocamora és un pintor que ja destacà en el marc del concurs d'artistes novells que va organitzar el Cercle Artístic de Tortosa, l'any 1965, però amb el seu treball avantguardista i continuat s'ha consolidat i s'ha fet present en la vida cultural i artística de Tortosa i de les Terres de l'Ebre, en particular, i mitjançant el seu tremp i singularitat també a tot el país.
Els crítics han destacat la seva valentia, un cop experimentat un primer vessant expressionista, en acceptar com a llenguatge propi l'abstracció geomètrica, allunyada de les formes i els colors de la vida real, sense discurs narratiu, en la recerca constant de nous elements que contribueixen a ampliar el camp d'interès de Rocamora.
L'estètica personal de Jaume Rocamora, amb la solidesa d'una obra consolidada, d'un estil propi, marcat per una poètica personal, i el reconeixement de la crítica arreu del país, queden recollides en aquest catàleg, projecció del món de la creació amb categoria i honestedat.
________________________________________________________
Jaume Rocamora ha titulat aquesta
exposició GAUBANCES, com a viva alegria que són cada
una de les peces que la componen i l’ha ordenat per tal
d’oferir-vos una visió de conjunt de la seua obra.
En seguir el present itinerari, a la Sala Primera trobarem un conjunt de quadres de la seua època inicial - Matèries Primeres- que mostren els elements artístics que conformen el seu llenguatge: collages, geometria, relleu, ritme en la composició, i contrast en la tonalitat, …
A continuació trobem un “Laberint” de banderoles que pertanyen al 2005 i que en passejar per dins, perdre’ns i orientar-nos i eixir, podem conferir amb ell com un espai recorregut i conquerit.
El tercer programa l’anomena “La Cana”, com l’antiga mida longitudinal d’arrels ètniques de vuit pams, equivalent a 1555 mm. I confegida amb collages actuals, de cartró i de fons negre.
Més avant trobem un quart conjunt de gofrats blaus sobre paper fets a mà exposats en vitrines dissenyades per Joan Antoni Blanc. Són composicions en parella, en relleu (Anaglífics), en positiu i negatiu, tancats en sí mateix, a la manera d’una serp en cercle que es mossega la cua (Bustrofèdica).
I si els temes anteriors eren closos, ara i per contrast, la seua temàtica s’obre al món delmar (Zalatta, 1988). Sense abandonar l’abstracció i el seu llenguatge, l’artista contraposa el classicisme grec en la textura tèrria dels cartrons a la immensitat del blau. El tema es desplega mitjançant sis collages de fons blau acompanyats d’un element essencial en la vida : la sal, distribuïda en nou poals blaus, tot formant un quadrat.
L’itinerari proposa endinsar-nos en la Sala Segona, on la vista ens pot dirigir en direcció:
als collages del programa Iris (any 2000), obres de 25 x 25 cms. on la unitat temàtica és ampliada en la diversitat pel color i la composició geomètrica.
O bé pels volts dels llibres d’artista, de l’any 2002, instal·lats en peanyes segons un projecte de Jordi Solé. Ací la lectura és substituïda pel gaudi, per la recreació.
El llenguatge és diferent, les lletres són altres elements i el significat esdevé més lliure, a la manera de cadascú. El protagonista és el lector-espectador,
El discurs es complementa en la Sala Tercera amb la projecció d’un documental de Santi Valldepérez i Guillem Barberà, que al llarg d’aproximadament 30 minuts, us complementa i amplia la visió de conjunt de la vida i de
l’obra de l’artista Jaume Rocamora.
_________________________________________________________
L’espai, origen d’una
reflexió
L’espai de l’exposició, àmbit de ressonàncies sacrals, ha estat potser l’origen, l’alfa, d’una reflexió. El silenci impregnat en els murs ha induït l’autor a fer un exercici, laïcal i íntim: exposar a la seva pròpia mirada un conjunt de la seva obra, agrupada segons marquen les fites d’exposicions prèvies, és a dir, no es tracta de presentar una antològica en el sentit estricte, més aviat és un viatge, un camí, que es construeix l’autor per treure’n les seves conclusions i que ens convida, als espectadors, a compartir.
Escriu Joan Bagés, a l’article “Espais sonors”, que l’espai modifica i altera les propietats del so. Jo afegiria que l’espai, en el cas d’aquesta exposició, modifica i altera l’obra, no en el sentit físic i material de cada quadre, sinó que modifica la visió global del conjunt coherent que Rocamora ha format al llarg d’un itinerari artístic i vital precís i constant.
L’amplitud de l’espai sense destorbs de parets ni divisions ens facilita un recorregut que ens ajuda a la comprensió d’una evolució lògica marcada sempre pels límits d’un ordre estricte i geomètric. Uns límits que deixen la porta oberta a l’experimentació, al treball minuciós, exacte, sempre a la recerca de la perfecció en el joc de les línies i la levitat de les ombres.
Des de la seva primera tria, gairebé en els seus inicis, de l’abstracció geomètrica constructiva i de la utilització de materials quotidians, ha evolucionat en la recerca de la despullada perfecció formal, de la precisió en el traçat, de l’estudi de les més diverses possibilitats en el món de la representació geomètrica, mitjançant el joc infinit de tangents, d’escorços i de paral·leles. Des de les “matèries primeres” dels anys 70, passant pel món dels puríssims blancs dels gofrats, els blaus essencials d’un mediterrani rectilini, l’esclat de colors en les estructures de la sèrie Iris, les asimetries nòrdiques dels collages en l’homenatge a Rietveld, Rocamora mai no s’ha desviat de la seva visió racionalista, del seu constructivisme inicial, assajant d’exhaurir la infinitud de respostes de la línia.
Es presenten, aquí, dos punts de trencament, de pausa, dos àmbits en els què, en certa manera, l’obra esdevé tridimensional i tangible: els llibres d’artista i les banderoles del Laberint. Un vial trencat, al·legoria, repòs, joc? Una possibilitat de perdre’ns, físicament, en el món minimalista del traç lineal?
El diàleg entre l’autor i la seva obra, i entre l’obra i nosaltres, espectadors, és el punt de partida i l’objectiu de l’exposició que aquest espai de recolliment, d’estudi, d’anàlisi, de reflexió i de comprensió, proposa.
Zoraida Burgos