Exposicions 2010

Exposició "Ulls de fang", de Cristina Guzmán.

19/01/2010

Exposició de ceràmica

Ulls de fang

Cristina Guzman

22 de gener | 5 d'abril de 2010

Inauguració divendres 22 d'abril a les 19.00 hores

____________________________________________________________________________

Els ulls de fang són humans perquè humà és el sentiment que els ha fendit, humanes són les mans que els han modelat afegint-los carícies de tendresa, comprensió i vincle... i humans són els ulls que els contemplen assumint el seu missatge de sensibilitat i confidència.

Sent fidel a la meva trajectòria, el suport segueixen sent matèries tan primitives com, gres, argila chamotada o òxids, que amb el seu maleabilitat reforcen l'expressió plàstica de les meves escultures.

Ceramista de conviccions socials molt sentides entén molt bé el missatge. Es fixa en les dones que, per la seua condició social, ètnica o religiosa, no tenen un altra veu que la de la seua mirada

Catàleg de l'exposició

________________________

Mentre escric aquestes notes sona en l’equip de música la cantata de Bach Nimm, was dein ist, und gehe hin (pren el que és teu i ves-te’n) en la depuradíssima i exquisida lectura de John Eliot Gardiner. Una versió editada recentment que forma part d’una col·lecció que presenta en les portades de les carpetes on s’ubiquen els dos discos busts de gent del planeta de les ètnies més diverses amb els seus vestits propis. És una proposta que unifica la sèrie i que, d’una manera paradoxal, contrasta de manera contraposada amb el contingut musical tan espiritualitzat i reverent i alhora tan específic de la música europea del Barroc contrareformista.

Ignore si el dissenyador de les fundes, a la manera de llibre, dels CD d’aquest repertori de la carta magna de la música coral de Bach ha treballat amb completa independència o si ho ha fet atenint-se al criteri del mestre Gardiner, que uneix a la seua musicalitat extrema i a la seua refinada elegància sonora uns conceptes molt específics d’universalització conceptual quant als referents de la música, l’art o la història. El director anglés és un filòsosf esteta del compàs i l’harmonia, o un esteta filòsof (tant val la propietat commutativa) que aprofundeix en les entranyes de conceptes molt plurals respecte de les cultures per a aplicar-los a la seua concepció musical.

Caic en la qüestió que el semblant que s’ofereix als meus ulls en la portada del disc és el d’una dona jove àrab que somriu amb la boca i amb els ulls. I això em du a pensar, ubicat entre el so que prové dels altaveus i les idees amb les que aborde el text referit a la ceramista Cristina Guzmán Traver, en l’espiritualitat del missatge de la mirada que, com la música, posseeix un llenguatge sense paraules determinat i determinant.

A l’estudi valencià de la ceramista vaig poder contemplar l’obra que aporta a l’exposició per al MUCBE de Benicarló amb una sèrie d’atuells en alguns dels quals s’han practicat dues incisions verticals que, immediatament, recorden els ulls. La mirada té, sens dubte, una expressió que condiciona i, en ocasions, molt més que les paraules. Des de la ira fins a l’afecte, des de l’assentiment fins a la negació, transmet accions molt significatives, amb una càrrega emocional tan profunda i precisa com indefinible verbalment. En un quiròfan, la ullada d’un cirurgià pot ser tan evidenciadora com en una orquestra la d’un director, com en un partit de futbol la d’un jugador en el moment d’una passada precisa... I així, fins a l’infinit en el qual es pot englobar la de qualsevol, en un moment de torbació o de benaurança, per a transmetre una voluntat. La relació entre els ulls té un poder magnètic de missatge que constitueix tota una semàntica psicològica de comunicació.

Cristina Guzmán, ceramista de conviccions socials molt sentides, en la seua profunda sensibilitat, entén molt bé aquell missatge, callat de so i eloqüent en idees, de la relació entre pupil·les. Sobretot quan, com en el seu cas, s’anhela propagar el contendit d’una súplica d’auxili. En la condició del seu sexe, l’artista es fixa en les dones que, per raó de la seua condició social, ètnica o religiosa... no tenen una altra veu que la de la seua mirada. L’artista du al terreny de la metàfora aquesta petició silenciosa, però intensa, en els seus recipients d’aquell fang industrial que denominem gres i que té especials condicions per a la resposta plàstica. La metàfora es relaciona i implica correspondència. Els atuells coberts són la referència atàvica, vinculada a la dona, en les tasques del fogó domèstic. Mil·lennis d’ubicació cuinera llasten un quefer del qual una gran majoria no ha pogut desprendre’s. Significativa transposició de l’objecte pel semblant, màximament tenint en compte que, des del neolític, fa deu mil anys, la terrisseria va servir per a contenir i per a guisar i permetre una altra mena de vida més desenvolupada a l’ésser humà que la que havia conegut en el llarg i primitiu paleolític.

Avui, els cultivadors de la ceràmica tornen enrere la seua mirada buscant la inspiració en els models primitius de recipients, en un afany universal de proustiana intenció i de poètic etern retorn. No és estrany que Cristina Guzmán se senta atreta per aquell corrent a l’hora de crear una obra personal amb al·legoria inclosa. I en aquesta al·legoria torna a ser preceptiu implicar de nou la mirada, considerant que els ulls són les finestres de l’ànima obertes en l’edifici del cos.

Pocs anys enrrere, la ceramista va omplir de finestres les seues peces a la manera de construccions amb quocient d’orientalitat. Ella sempre s’ha sentit motivada, i per múltiples raons, per la fascinació d’allò oriental, d’allò primitiu. Tal vegada per això aquelles finestres continuen sent sempre un leit motiv que, com la música, es repeteix per a obsessionar l’espectador de la mateixa manera que ho està la seua creadora.

La ceràmica té en el tacte del fang, quan es modela, alguna cosa de forja humana. Tal vegada siga un atavisme bíblic que continua generant instint de gènesi en l’inconscient col·lectiu. Si a més a més, unim a la terra humidificada el sortilegi del foc i l’abraçada de l’aire, convindrem en què hi ha alguna cosa màgica en la filosofia d’aquest quefer comú a totes les cultures primigènies de la terra i al primer al·legat del pensament racional.

Cristina Guzmán humanitza els seus objectes, amb una poesia existencial, reflexiva, sentida i, sobretot, clara d’identificació. El seu no és un art críptic per a iniciats; ben al contrari, en el seu modelatge hi ha una sensació de proximitat que s’evidencia i es transmet d’immediat provocant la complicitat de l’espectador en el vesant icònic i estètic.

La familiaritat instintiva que naix entre un compositor i el seu intèrpret escapa a l’anàlisi. Continue escoltant Bach en l’excepcional versió de Gardiner mentre els meus dits polsen les lletres del teclat de l’ordinador redactant aquest comentari i pense que també la suggestió de la mirada de la jove de la carpeteta del disc m’insinua l’obra de Cristina Guzmán per la seua intenció sensorial que també està fora de l’anàlisi i sí dins de la sensació i la presa de consciència. Sóc testimoni d’un d’aquells petits miracles d’entesa que especifiquen els elements d’atracció mútua. No encaixa la globalitat de les cantates de Septuagèsima, ni amb la jove àrab de la foto ni amb els ulls ferits en el fang... però la música en un moment, en un parèntesi de pocs compassos, es torna abstracta, i en la mirada hi ha un relat indefinit, com també en les ceràmiques. Tot és perceptiu i en aquella percepció arriba a establir-se, per un instant, fins a una certa acusació entre la realitat viva, quotidiana i universal... de mirades anhelants.

Els ulls dels fangs de Cristina ploren o almenys gemeguen de tristesa i malenconia. La cantata de Bach està en un adagi elegíac: lament en clau de sol i clau de fa. És l’anatema a la dona vexada, menystenida, danyada... en suma, desubicada del seu paper legítim com a persona. Burka llastant amb l’única avinentesa dialogant dels ulls.

U s’imagina un rosari de ciris encesos com una filera de dolor penitencial per tanta humiliació a escala planetària. Nova metàfora. Tal vegada per això a les ceràmiques amb pupil·les se sumen els bols, els pits invertits, que bé podrien rebre aquestes candeles com a primari receptacle de luctuosa processó.

En tot hi ha un relat poètic que evoca, d’immediat, Neruda:

¡Ah los vasos del pecho! ¡Ah los ojos de ausencia!

¡Ah las rosas del pubis! ¡Ah tu voz lenta y triste!

És el ritme del vers, com el de la música, com el de seriació dels recipients d’aquesta mostra del MUCBE, testimoni d’una inspiració motivada per uns fets de menyspreu, humiliació i dolor convertits en sèries d’acusacions assumides.

Els ulls de fang són humans perquè humà és el sentiment que els ha fendit, humanes són les mans que els han modelat afegint-los carícies de tendresa, comprensió i vincle... i humans són els ulls que els contemplen assumint el seu missatge de sensibilitat i confidència.

És curiós: aquests recipients contenen fins i tot música de Bach. Pot haver-hi una invocació per a la concòrdia més universal de comprensió sense paraules que el de la música i l’art.

Antonio Gascó