Exposició "Proposicions arquitectòniques"

Proposicions Arquitectòniques

de Joaquín Bérchez

23 agost | 28 novembre de 2007

_________________________________________________________________

El 23 d'agost a les 18 hores, s'inaugura al Mucbe l'exposició de fotografies “Proposicions arquitectòniques”. Aquesta mostra, organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana amb la col·laboració de l'Ajuntament de Benicarló, reuneix 45 fotografies seleccionades pel propi artista i comisari de l'exposició, Joaquín Bérchez.

Les quaranta-cinc fotografies que composen l’exposició “Proposicions arquitectòniques” de Joaquín Bérchez estan concebudes com un recorregut per molt diverses obres de l’arquitectura prestigiada per la història, sobre les quals projecta una particular experiència visual extreta des de i per la fotografia. Suggestionat per les coartades de l’acte fotogràfic –desplaçaments de significats, aplatament bidimensional d’espais, protagonisme d’ombres o aclariment del detall–, Joaquín Bérchez proposa un diàleg múltiple amb la història de l’arquitectura, descobrint-nos una nova mirada sobre allò conegut. Com ha escrit Jaime Siles a propòsit de la seua fotografia: “Eixa nova manera de mirar ens feia veure també una altra cosa, pel fet d’obligar-nos a descobrir no allò que, per inèrcia del nostre ull, ens semblava, sinó allò que, per la capacitat visual del seu ull, ara estàvem en condicions de captar i que es traduïa de sobte en una altra cosa: en eixa altra cosa en què, per efecte de l’art, es transforma la realitat, és a dir, en si mateixa”.

Transiten per estes fotografies monuments arquitectònics ben coneguts com la Llotja de València; la rotonda de La Vilette de París, de Ledoux; el Panteó de París, de Soufflot; la plaça de Sant Pere de Roma, de Bernini; les façanes barroques de les catedrals de Granada, València o Múrcia; la plaça Major de Salamanca; l’església del Carme de València; la Salutte de Venècia; la basílica de Vicenza; el Teatre Marcello de Roma; el temple de Segesta a Sicília; Santa Maria sopra Minerva de Roma; l’escala de la Biblioteca Laurenziana, de Miquel Àngel; el Col·legi de Propaganda Fidae o l’església de Sant Felip de Borromini; l’hospici de San Fernando de Pedro de Ribera; la capella de San Isidro de Madrid; la casa Mercader de Barcelona; la col·legiata de Xàtiva, de Joan Aparisi; el convent de les Caputxines a La Antigua de Guatemala, o el palau Vázquez de Molina a Úbeda de Vandelvira, entre d’altres. Davant d’estos monuments –diu Italo Zannier en el catàleg de l’exposició–, “Bérchez és capaç d’emocionar-se i transmetre’ns no sols la seua emoció, sinó també el seu juí crític”.

Zannier aclarix que els fotògrafs-arquitectes, o més prompte els arquitectes-fotògrafs, “pel fet d’usar el mitjà fotogràfic en compte d’uns prismàtics, realitzen d’una ‘manera’ o d’una altra, una autobiografia visual, perquè la fotografia és també un test, un assaig projectiu, que revela molt de l’autor, que s’entreveu inevitablement en el resultat definit en imatge per la seua visió dinàmica en l’espai; per l’elecció de les perspectives, per les pauses al llarg de l’itinerari, fins i tot per les exclusions, més enllà de l’exaltació de perspectives i detalls. Si és possible, cal llegir les imatges de Joaquín Bérchez seguint també esta proposta, i serà certament útil per a entendre el seu rerefons cultural, el seu afany de coneixement, fins i tot els seus juís existencials, sempre implícits en la mirada fotogràfica”.

Historiador de l’arquitectura i al mateix temps fotògraf, Joaquín Bérchez, ha escrit Antonio Bonet Correa, “com a fill del seu temps de llibertat creadora, entra dins de la classificació dels ‘metafísics’, d’aquells que de les seqüències visuals de l’orde real extrauen un contingut mental que busca analogies amb les estructures del món intel·lectiu”, i mostra una especial predilecció “per elements arquitectònics presos fragmentàriament: fusts de columnes, capitells, entaulaments, mènsules, cornises, acroteris i pinacles, i sempre en exemplars realitzats per artífexs excèntrics i extravagants. El gust berchià per les escales de caragol, les espirals, les arquitectures obliqües i la geometria de les formes romboïdals i asimètriques, ens mostra, al costat de la seua irresistible atracció, de caire surrealitzant, el seu interès per l’anòmal: protuberàncies i columnes que copulen, i altres elements corporis i vegetals antropomorfitzats”. Les seues fotografies, conclou Bonet Correa, “són verdaders documents de la materialitat i de l’ànima dels edificis. És aleshores i en aquest sentit quan ens adonem que només un historiador de l’art o algú que coneix a fons la vida i la mort d’un monument pot fer eixes fotografies”.