Convento de San Francisco

6.Altres Utilitats

10/08/2011

Altres episodis de la història del Convent Altres episodis de la història del Convent

Els franciscans del Convent de Sant Francesc van haver d'abandonar el convent en dos cops;

El primer d'ells durant el transcurs de la Guerra de la Independència, a principis del segle XIX, quan les tropes napoleòniques van fortificar el Convent i el van utilitzar per a retenir en ell acomodats ostatges dels pobles propers. Posteriorment, en 1814, van retornar els franciscans. En aquest moment ja es va perdre una bona part de la documentació del Convent. La situació dels frares era greu, tant per la part econòmica com per la pèrdua de la influència espiritual.

El segon, posteriorment, amb la desamortització de Mendizábal, en el 1835. Com a conseqüència d'aquesta llei, els convents amb menys de 12 religiosos devien ser abandonats. Aquest fet va ocasionar que en el 1837 desaparegués de manera definitiva aquesta ordre a Benicarló i molts dels franciscans van ser destinats a ser sacerdots de les parròquies més properes.

Malgrat la Desamortització de Mendizábal, l'església va romandre oberta fins a principis del segle XX, oferint-se la Santa Missa pels feligresos de l'entorn, baix l'administració del Rector de Sant Bartomeu.

Escoles públiques, la Casa de l'educació, des del 1843 fins 1919.

En 1841 l'Ajuntament de Benicarló va sol·licitar al govern espanyol l'edifici del Convent per a destinar-lo a la “Casa de l'educació”, donat que durant la Guerra dels Set anys, els carlistes van destruir l'edifici de les escoles, situat a la plaça de l'Església de Sant Bartomeu. L'edifici anava a destinar-se per a les escoles d'instrucció primària tant de xiquets com de xiquetes, encara que rebien una educació per separat.

En 1843, l'edifici va passar gratuïtament a ser propietat municipal, excepte l'hort que va ser subhastat. Es van realitzar les obres d'acondicionament i finalitzades les obres, don Joaquín Ripollés, mestre d'instrucció primària de Benicarló, va traslladar els alumnes a l'edifici del Convent.

L'edifici va ser remodelat per acollir les escoles públiques de Grau elemental, on hi havien 160 xiquets. Els mestres vivien en el mateix edifici amb la seva família.

També estava instal·lada l'Escola de Xiquetes de Calceta , de la que era mestra donya Josefa Bisbal i l'Escola de brodar i cosir, sent la mestra donya Teresa Arnau.

Als ciutadans de Benicarló no els feia massa gràcia la distància que representava per als alumnes, però solucionava provisionalment el problema de l'edifici escolar. En més d'un cop es va apuntar la possibilitat d'enderrocar l'edifici i aprofitar tota la fusta i els guanys per la seva venda, per tal de construir una nova escola més propera al casc urbà.

Però l'escola d'educació primària va romandre fins principis del segle XX, quan els alumnes van ser traslladats a l'antiga casa palau del comte de Creixell, que va estar habilitada com a escoles públiques fins la construcció de l'actual col·legi Marqués de Benicarló

Hospital de la caritat provisional

De manera provisional es va utilitzar l'edifici del Convent com Hospital de la Caritat, acollint als pobres degut a l'epidèmia del Còlera de 1885, passant a ser l'Ermita de Sant Gregori el lloc en funcions on s'acollien els afectats pel còlera una vegada eren diagnosticats al Convent. Aquesta malaltia va resultar ser una pandèmia per a Benicarló, morint 222 persones en tant sols dos mesos. Per tal de prevenir els contagis, l'edifici del Convent es va habilitar provisionalment com un lloc d'observació, tancant les escoles en aquest període.

A finals del segle XIX es va constituir el nou Sant Hospital o Asil Municipal, en el lloc on avui en dia es situa el Casal Municipal.

Caserna o Quarter de la Guàrdia Civil ( del 1923 fins el 1973)

L'Ajuntament de Benicarló va oferir a la Guàrdia Civil l'antic edifici del convent com a caserna.

Des del 1921 les escoles estaven clausurades, com a conseqüència de la mancança de condicions higièniques en les es trobava l'edifici, així que el Comandant de la Guàrdia Civil va acceptar l'oferiment però es van fer obres d'adaptació i remodelació per tal d'acomodar a les famílies dels guardes que havien de viure allí. Es van instal·lar en l'any 1923 i van romandre durant 50 anys. Les sales allargades perpendiculars a l'església es van destinar a les habitacions dels guardes, a les celles, a les oficines, mentre que el claustre i una dependència sud del Convent era emprat com a quadra per a allotjar a la cavalleria i als animals.

Magatzem, saló de cine i catequesi

Posteriorment l'edifici va ser utilitzat parcialment com edifici municipal i magatzem. Per la porta de l'església s'accedia a dintre on la parròquia de Sant Bartomeu organitzava la catequesi i cinema juvenil tots els diumenges i festius.

Monument històric artístic

En el 1982 va ser incoat l'expedient per a declarar-lo Be d'Interès Cultural, però no ha estat declarat fins que el passat 5 d'octubre de 2007 es va publicar el Decret 169/2007, de 28 de setembre, del Consell, pel qual es va incloure en la Secció Primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

Els franciscans del Convent de Sant Francesc van haver d'abandonar el convent en dos cops;

El primer d'ells durant el transcurs de la Guerra de la Independència, a principis del segle XIX, quan les tropes napoleòniques van fortificar el Convent i el van utilitzar per a retenir en ell acomodats ostatges dels pobles propers. Posteriorment, en 1814, van retornar els franciscans. En aquest moment ja es va perdre una bona part de la documentació del Convent. La situació dels frares era greu, tant per la part econòmica com per la pèrdua de la influència espiritual.

El segon, posteriorment, amb la desamortització de Mendizábal, en el 1835. Com a conseqüència d'aquesta llei, els convents amb menys de 12 religiosos devien ser abandonats. Aquest fet va ocasionar que en el 1837 desaparegués de manera definitiva aquesta ordre a Benicarló i molts dels franciscans van ser destinats a ser sacerdots de les parròquies més properes.

Malgrat la Desamortització de Mendizábal, l'església va romandre oberta fins a principis del segle XX, oferint-se la Santa Missa pels feligresos de l'entorn, baix l'administració del Rector de Sant Bartomeu.

Escoles públiques, la Casa de l'educació, des del 1843 fins 1919.

En 1841 l'Ajuntament de Benicarló va sol·licitar al govern espanyol l'edifici del Convent per a destinar-lo a la “Casa de l'educació”, donat que durant la Guerra dels Set anys, els carlistes van destruir l'edifici de les escoles, situat a la plaça de l'Església de Sant Bartomeu. L'edifici anava a destinar-se per a les escoles d'instrucció primària tant de xiquets com de xiquetes, encara que rebien una educació per separat.

En 1843, l'edifici va passar gratuïtament a ser propietat municipal, excepte l'hort que va ser subhastat. Es van realitzar les obres d'acondicionament i finalitzades les obres, don Joaquín Ripollés, mestre d'instrucció primària de Benicarló, va traslladar els alumnes a l'edifici del Convent.

L'edifici va ser remodelat per acollir les escoles públiques de Grau elemental, on hi havien 160 xiquets. Els mestres vivien en el mateix edifici amb la seva família.

També estava instal·lada l'Escola de Xiquetes de Calceta , de la que era mestra donya Josefa Bisbal i l'Escola de brodar i cosir, sent la mestra donya Teresa Arnau.

Als ciutadans de Benicarló no els feia massa gràcia la distància que representava per als alumnes, però solucionava provisionalment el problema de l'edifici escolar. En més d'un cop es va apuntar la possibilitat d'enderrocar l'edifici i aprofitar tota la fusta i els guanys per la seva venda, per tal de construir una nova escola més propera al casc urbà.

Però l'escola d'educació primària va romandre fins principis del segle XX, quan els alumnes van ser traslladats a l'antiga casa palau del comte de Creixell, que va estar habilitada com a escoles públiques fins la construcció de l'actual col·legi Marqués de Benicarló

Hospital de la caritat provisional

De manera provisional es va utilitzar l'edifici del Convent com Hospital de la Caritat, acollint als pobres degut a l'epidèmia del Còlera de 1885, passant a ser l'Ermita de Sant Gregori el lloc en funcions on s'acollien els afectats pel còlera una vegada eren diagnosticats al Convent. Aquesta malaltia va resultar ser una pandèmia per a Benicarló, morint 222 persones en tant sols dos mesos. Per tal de prevenir els contagis, l'edifici del Convent es va habilitar provisionalment com un lloc d'observació, tancant les escoles en aquest període.

A finals del segle XIX es va constituir el nou Sant Hospital o Asil Municipal, en el lloc on avui en dia es situa el Casal Municipal.

Caserna o Quarter de la Guàrdia Civil ( del 1923 fins el 1973)

L'Ajuntament de Benicarló va oferir a la Guàrdia Civil l'antic edifici del convent com a caserna.

Des del 1921 les escoles estaven clausurades, com a conseqüència de la mancança de condicions higièniques en les es trobava l'edifici, així que el Comandant de la Guàrdia Civil va acceptar l'oferiment però es van fer obres d'adaptació i remodelació per tal d'acomodar a les famílies dels guardes que havien de viure allí. Es van instal·lar en l'any 1923 i van romandre durant 50 anys. Les sales allargades perpendiculars a l'església es van destinar a les habitacions dels guardes, a les celles, a les oficines, mentre que el claustre i una dependència sud del Convent era emprat com a quadra per a allotjar a la cavalleria i als animals.

Magatzem, saló de cine i catequesi

Posteriorment l'edifici va ser utilitzat parcialment com edifici municipal i magatzem. Per la porta de l'església s'accedia a dintre on la parròquia de Sant Bartomeu organitzava la catequesi i cinema juvenil tots els diumenges i festius.

Monument històric artístic

En el 1982 va ser incoat l'expedient per a declarar-lo Be d'Interès Cultural, però no ha estat declarat fins que el passat 5 d'octubre de 2007 es va publicar el Decret 169/2007, de 28 de setembre, del Consell, pel qual es va incloure en la Secció Primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.